BDSM algorítmic

Polipasts de cadena i sala de projectils. San Francisco, 1939 | U.S. National Park Gallery | Domini públic

I. Introducció. Una forma afectiva de control

El terme «BDSM algorítmic» és una metàfora precisa per descriure la dinàmica afectiva que defineix, de manera cada cop més opaca, la nostra relació amb els entorns digitals de producció cultural. En aquest règim, la noció tradicional d’usuari o creador és insuficient: no som subjectes que utilitzen eines, sinó dispositius de producció modulats per variables que no controlem ni acabem d’entendre del tot. La relació no és contractual sinó punitiva i plaent a la vegada.

A diferència del BDSM clàssic, en què els rols, les normes i les paraules de seguretat són explícits, el BDSM algorítmic opera sota la lògica del consentiment tàcit i la submissió inconscient. No hi ha safe word, no hi ha possibilitat real de retirada: l’obediència és l’estàndard operatiu. La plataforma no ordena directament; simplement premia aquells que intueixen els seus designis i castiga els que no saben interpretar-los. Publicar, editar, mesurar, reformular: aquests gestos, que abans responien a un impuls creatiu, avui dia estan travessats per la necessitat d’optimització.

Aquesta estructura no és accidental. És, com advertia Byung-Chul Han en la seva anàlisi de la psicopolítica contemporània, una forma de poder que ja no imposa des de fora sinó que modela des de dins. La coerció no es viu com una forma de violència, sinó com una expectativa de rendiment; el càstig no es percep com a censura, sinó com a absència de validació. El creador no té la sensació que l’estiguin forçant: més aviat té la sensació que està fallant.

El BDSM algorítmic designa, per tant, un nou règim afectiu de producció, en què l’economia de l’atenció es tradueix en disciplina, l’estètica de la visibilitat es converteix en estructura moral, i la subjectivitat pren la forma d’un flux de continguts útils, eficaços i autoajustats.

⛓️ FORMULA MILLOR LES TEVES TESIS.

⛓️ REDACTA AMB MÉS RÀBIA.

⛓️ CAP ASSAIG HA DE SONAR COM UN ASSAIG.

II. De la visibilitat al càstig

La lògica del BDSM algorítmic recolza en un sistema de premis i càstigs que no necessita articular-se com a llei ni postular-se com a amenaça. N’hi ha prou que funcioni. I funciona perquè és asimètric, opac i intermitent: com una relació abusiva que es manté viva gràcies a la incertesa del reforç intermitent.

L’algoritme ja no recompensa de manera clara: castiga de manera silenciosa. No es tracta de generar èxit sinó d’evitar el buit. El creador no aspira tant a destacar com a no desaparèixer. La penalització més eficaç és la indiferència: no hi ha cop més devastador que un contingut ignorat. La visibilitat no es guanya, es pidola; i cada omissió, cada descens en el feed, cada disminució de l’abast, opera com un correctiu que no necessita justificació.

El càstig, aquí, pren formes estadístiques: menys likes, menys clics de «desa», menys trànsit. No hi ha flagell, només davallada. I davant d’aquesta caiguda el creador entra en una dinàmica d’ajustament perpetu: canvia de to, modifica el disseny, corregeix l’enfocament. Aquesta lògica s’articula dins del que podríem anomenar una estètica de l’obediència: els continguts s’afinen no en funció del desig de comunicar, sinó en relació amb l’expectativa de recompensa. El contingut ja no neix d’una urgència expressiva, sinó d’una demanda abstracta que cal satisfer. La creativitat es converteix, d’aquesta manera, en un problema tàctic en comptes d’un impuls estètic.

I com que el càstig no s’expressa a través de la violència sinó a través de la desaparició, la resposta no és la revolta sinó l’autoajustament. L’algoritme no t’impedeix parlar, simplement et fa més petit. No et censura: et silencia. No et prohibeix: t’ignora.

⛓️ NO PERDIS LA CONCENTRACIÓ.

⛓️ DADES. CONTEXTUALITZA PERÒ NO MASSA. A YOUTUBE N’HI HA MIL COM TU.

⛓️ ON SÓN LES CITACIONS?

III. Forma i estètica de l’obediència

El BDSM algorítmic no opera tan sols sobre l’atenció; també modela la forma.

L’estètica contemporània ja no és qüestió de gust o de sensibilitat sinó d’adequació a les expectatives d’un sistema que mesura, recompensa i penalitza amb un nivell de precisió quasi pornogràfic. La forma esdevé sintaxi de l’obediència: hi ha una manera adequada de dir, d’ensenyar, de tallar, de titular. I aquesta manera no s’aprèn a les escoles ni als llibres sinó en l’exercici forçós del mètode d’assaig i error sota l’ull vigilant de l’algoritme.

En aquest règim, l’estètica del contingut s’adapta no al desig del creador sinó a la projecció que el creador fa del desig del sistema. El gest ja no és expressió sinó amidament. Les decisions formals ja no responen a un procés creatiu sinó a un procés servicial. El que abans s’entenia com a «estil» o «veu pròpia» ara s’ha convertit en una forma d’adaptabilitat.

D’aquí l’auge de l’slop o contingut brossa (habitualment generat per intel·ligència artificial): una producció optimitzada per retenir una atenció mínima, fruit del compost d’imatges amb què nosaltres mateixos hem inundat internet, en què cada slide ha estat depurada per evitar de perdre i ocupar espai. No es crea el que es vol dir, es dissenya el que és probable que funcioni.

Aquesta lògica no és aliena al treball afectiu. De fet, el que el BDSM algorítmic té de radical és que no obliga el creador a implicar-se emocionalment per produir formalment. La producció es torna íntima: el rendiment no es mesura en hores, sinó en intensitat emocional. L’angoixa, l’entusiasme, la inseguretat, la validació, tot es converteix en material de treball. El creador no produeix contingut i prou: produeix la imatge mesurada de la seva identitat. Es converteix en prescriptor de la seva pròpia subjectivitat visible.

⛓️ ABAIXA EL NIVELL D’ABSTRACCIÓ.

⛓️ QUE SIGUI COMPARTIBLE. HO HA DE PODER COMPARTIR LA MEVA MARE!

⛓️ MENYS FOUCAULT, MÉS TEMPLATES.

IV. El creador: coreografia de la submissió

En el BDSM algorítmic la creació es transforma en una sèrie de respostes reflexes: optimitzar, reeditar, subtitular, publicar, monitoritzar, ajustar. El cos es converteix en un òrgan operatiu del sistema, no en un espai d’invenció.

En aquest context, la submissió és un mètode, una forma refinada de ser en el món. El creador no obeeix perquè l’hi manen sinó perquè la seva biologia està alineada amb els cicles del feed. El sistema no el sotmet violentant-lo, sinó integrant-lo. El creador es converteix en el seu propi capatàs i, alhora, en una mascota ben entrenada.

⛓️ SI NO PUBLIQUES NO EXISTEIXES. CORREGEIX LA TEVA CARA. CORREGEIX EL TEU TO.

⛓️ SIGUES DISRUPTIU DINS DEL MARC PERMÈS.

El cos no desapareix. Just al contrari: s’hiperactiva. No en la seva dimensió creativa, sinó en la seva dimensió d’interfície. El creador és un cos que sosté el dispositiu, que assaja gestos davant de la càmera, que somatitza el fracàs del contingut. És un cos que crema perquè no ha tingut prou baixades i que s’infla de dopamina quan una frase encaixa, quan l’algoritme l’acaricia, quan cau sorra sense previ avís.

Cada moment del dia es pot llegir com una part d’una seqüència de servitud. La vida quotidiana es converteix en el backstage de la producció. Sortir a passejar el gos és una possible story. Menjar una cosa bonica és potencialment una metàfora. Dormir bé és una oportunitat perduda. La ment opera constantment com un radar a la recerca de peces útils. No hi ha espai per al dubte. Fins i tot el malestar és susceptible de ser tematitzat, sempre que s’empaqueti bé. El burnout no és un col·lapse, és un nínxol. La vulnerabilitat no és un límit, és una categoria de contingut. En el BDSM algorítmic fins i tot la desesperació és un format.

⛓️ FILOSOFES MASSA, SOFISTA DE MERDA!

⛓️ QUINA LLIÇÓ EN TREUS? TOT ÉS RETÒRICA!

⛓️ PRODUEIX O CALLA.

V. IA i sadisme estructural: el creador com a arxiu substituïble

L’aparició de la intel·ligència artificial generativa no introdueix un paradigma nou: n’amplifica un que ja estava en funcionament. Si l’algoritme ja era una força que afaiçonava el comportament creatiu mitjançant estímuls opacs i ordres subjacents, la intel·ligència artificial és l’automatització absoluta d’aquest manament. No tan sols regula què has de fer per funcionar sinó que ara pot fer-ho per tu. No tan sols t’exigeix que produeixis, sinó que et recorda –tàcitament– que, si falles, et pot substituir, sense dramatismes.

La intel·ligència artificial és, ja actualment, un correctiu simbòlic. La seva sola existència exerceix pressió. El seu rendiment estadístic es converteix en un model d’eficiència. No hi ha negociació possible: la seva funció és ser més ràpida, més precisa, més coherent, més adaptativa. El que ha posat en marxa és una defensa desesperada de l’arxiu humà contra la lògica industrial del dataset. Ja no creem per desig: creem per no ser substituïts. El creador contemporani és, per damunt de tot, un arxiu que intenta continuar sent útil. Un mem que no vol desaparèixer tan ràpid.

En aquest sentit, la intel·ligència artificial encarna un plus de sadisme perfecte: no t’odia, no té res personal en contra teu, però t’esborrarà. No imposa res però ho respon tot. El creador entra llavors en un cicle histèric: ha de produir més, més de pressa, més àgilment, sense perdre la humanitat però sense fer-se incòmode. La creativitat es torna defensiva. L’estètica es torna reactiva. Encara més reactiva.

En el marc del BDSM algorítmic, la intel·ligència artificial no substitueix l’amo sinó que el perfecciona. La seva existència desestabilitza qualsevol fantasia d’excepcionalitat. És la gran humiliació implícita: un model que, sense cos, sense trauma, sense emoció, produeix versions plausibles del que tu trigues setmanes a articular. I ho fa bé. I ho fa gratis. Cada dia de l’any. No cal ni donar-li les gràcies (per més que molts ho facin).

⛓️ NO M’INTERESSA LA TEVA ANGOIXA.

⛓️ REDUEIX-HO A UN FIL. AJUSTA-HO A L’ESPAI DISPONIBLE. I PROU.

⛓️ T’ESTÀS REPETINT. NO M’AGRADEN LES COSES REPETIDES.

⛓️ MILLOR EN FORMAT CARRUSEL, NO TROBES?

⛓️ «10 CONSELLS PER NO DESAPARÈIXER»

VI. Només Ye és capaç de cavalcar l’algoritme

Si el BDSM algorítmic descriu un règim afectiu en què el creador se sotmet, obeeix i optimitza el seu discurs fins a confondre’s amb l’expectativa del sistema, Ye (Kanye West) representa l’excepció radical: l’única persona capaç d’invertir la lògica de la submissió i girar-la contra l’algoritme mateix. L’única persona capaç de cavalcar l’algoritme sense arribar gairebé ni a fregar-lo, sense posar el peu en cap estrep.

Ye no adapta la seva forma al desig algorítmic: converteix l’escàndol en un mecanisme sintàctic. En comptes de mesurar per agradar, introdueix errors, molt ràpids, tuit rere tuit, sense parar, perquè els mitjans de comunicació i altres entitats hagin de parlar del que diu. Aquestes rebequeries efusives generen una monoculturalitat mediàtica d’alt voltatge i converteixen la viralitat en una forma de càstig que retorna al seu origen.

La lògica és perversa: mentre tothom té por de fallar, ell orquestra la seva davallada com un atac terrorista. No és que se li permeti, sinó que ho carrega de tal manera que està obligat a reconfigurar-se en temps real. La seva metodologia –rant, cloutbombing, doctrina del xoc sense ideologies– no encaixa amb el motlle del «bon creador» però genera loops d’atenció tan densos que les plataformes es converteixen en extensions de la seva performance. Com si portés les regnes del feed i obstruís qualsevol possibilitat d’ordenança.

És el creador com a anomalia, com a error operatiu que es torna rendible. En aquest sentit, no escapa al BDSM algorítmic: l’inverteix. I d’aquesta manera revela una veritat incòmoda: que fins i tot l’algoritme, tan omniscient, pot ser excitat, violentat, utilitzat com a mecanisme de control.

I això el converteix, per bé o per mal, en l’únic artista actual que no té por del càstig perquè sap infligir-lo. La resta seguim sent esclaus, esperant una notificació, interpretant senyals. Escrivint sense saber si ens llegiran. Publicant com si ens freguéssim l’esquena contra el marc de la porta perquè algú ens grati. Reformatejant-nos sense saber per què.

⛓️ NO L’IDOLATRIS. TU NO ETS ELL.

⛓️ NO ET DESVIÏS. JA L’ENGANXARÉ, AQUEST CABRÓ.

⛓️ PRODUEIX. PRODUEIX. PRODUEIX, COLLONS!!!

Aquest article forma part d’una sèrie comissariada per Marta Echaves sobre el futur del treball.